El Codi Deontològic i la ‘teleescombreria’

Aquests dies molts mitjans s’han fet ressò del 20 aniversari dels crims de les nenes d’Alcàsser. Uns fets que van ser tràgics i que, en quant al tractament periodístic donat, hi va haver “un abans i un després”. L’impacte mediàtic d’aquest cas va implicar que es comencés a parlar de la “telescombreria”.

El  periodista Josep Pernau, en una intervenció feta l’any 2005 al debat organizat per la Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) que tractava sobre models europeus d’autorregulació periodística, parlava precisament de com aquest fet tràgic va coincidir amb la proclamació del codi deontològic dels periodistes catalans.

Josep Pernau, anterior president del Consell de la Informació de Catalunya, ho explicava així:

“Un hecho luctuoso demostraría la existencia de dos maneras diferentes de ejercer la profesión. Si había escépticos de la tarea que proponíamos, quedarían pronto convencidos de que los hechos nos daban la razón. De manera brutal, se planteaba la necesidad de una norma de conducta de los periodistas marcada por la ética. Un par de semanas antes de la asunción del compromiso deontológico por parte de la profesión catalana, en la localidad valenciana de Alcásser, se producía el secuestro, violación y posterior asesinato de las adolescentes Miriam, Desirée y Toñi, de 14 y 15 años. El seguimiento televisivo del caso fue el ejemplo de lo que es moralmente ilícito en la información. Era un caso ejemplarizante de lo que no hay que hacer. (…)Familiares y amigos participaron, de buena fe, en aquellos programas, intoxicados por la creencia de que su dolor ante las cámaras ablandaría almas y conciencias de los malhechores. No se respetó nada. Ni sentimientos ni la discreción que, en casos como aquel, recomienda el buen gusto. Se había dado a la tragedia el tratamiento de un programa de entretenimiento.”

Vint anys més tard, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) aplica de manera curosa i responsable els criteris del Codi Deontològic, però les teleescombreries encara no han desaparegut i el CIC ha hagut de respondre davant de casos tan greus com el de la nena Mari Luz i  les actuacions dels periodistes de “El programa de Ana Rosa”:

programa AR-niñamariluz

 

 

 

 

 

 

 

“No es pot pretendre convertir un reality show en un producte periodístic i fer veure que ho és (la conductora va proclamar triomfalment com “la exclusiva que tot periodista hagués volgut donar”), sense que aquesta subversió dels valors i principis del periodisme,  tingui una resposta contundent.

El Consell de la Informació de Catalunya observa amb creixent preocupació la proliferació abusiva d’espais televisius que van més enllà de les funcions i tasques dels periodistes. Per tant, proposa: primer, la creació d’una comissió formada per representants de la professió periodística de tot l’estat que estudii i prengui decisions sobre aquest problema; segon,  la present situació reclama la creació d’una comissió parlamentaria ad hoc amb el mandat d’informar sobre aquesta qüestió i fer un dictamen adreçat al Govern de l’Estat que serveixi per impulsar definitivament la creació d’un marc regulatori independent i eficaç en defensa del dret a la informació.

Tota iniciativa haurà de redundar, necessàriament, en benefici de la llibertat i la dignitat de les persones com a valor prioritari de tota societat democràtica.”

El Codi Deontològic destaca dos criteris que volem recordar a propòsit d’aquest tema:

codi-deontologic

11. Tractar amb especial cura tota informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareixen com a víctimes (excepte en supòsit d’homicidi), testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas dels delictes sexuals. També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals.

9. Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin.

Aquesta entrada ha esta publicada en ètica periodística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *