El dret a l’oblit

 

Els qui entren a la galàxia Gutenberg, com aquells que ho feien a l’Infern de Dante, cal que abandonin tota esperança de sortir-ne algun dia. Un cop imprès el seu nom i els fets que l’acompanyen al diari vegetal no hi ha marxa enrere. En tot cas, si s’escau, una nota d’aclariment, correcció, rectificació o disculpa de la publicació, una carta del ciutadà afectat o, fins i tot, un anunci pagat o una nota judicial d’obligada inserció, però “alea iacta est” pel que fa al text originari, que és indeleble. No és aquest el cas d’Internet, on es poden fer jocs de màgia amb els noms i dades dels individus.

En una sentència publicada el 13 de maig i que ja ha començat a destil·lar reaccions oposades, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea determina els drets dels ciutadans a exigir als buscadors que treballen a la xarxa que eliminin enllaços a determinats articles i d’altres pàgines web amb continguts que podrien resultar problemàtics o incòmodes per a la seva reputació.

La sentència és el resultat d’un llarg contenciós entaulat per Mario Costeja González, advocat i pèrit cal·lígraf, nascut a Brasil fa 59 anys, descendent d’emigrants catalans i gallecs i actualment residenciat a A Coruña. El 19 de gener de 1998, “La Vanguardia” publicà a la pàgina 23 un anunci de la tresoreria de la Seguretat Social sobre la subhasta d’un immoble propietat de Costeja i la aleshores la seva esposa per compensar un deute com autònom. Un cop personat l’interessat en la causa, la Agència Espanyola de Protecció de Dades no va demanar al diari que suprimís l’anunci (difícilment ho hagués pogut fer), però requerí a Google la remoció dels enllaços. El cercador presentà recurs al Tribunal Suprem que, a la vegada, demanà assessorament  al Tribunal de Justícia Europeu. El pelegrinatge ha tingut un cost important en temps i en diners (desenes de milers d’euros en el procés judicial que ell no vol precisar), però assegura que ha valgut la pena arribar al moment actual en benefici de la “llibertat d’expressió” i la conveniència de poder eliminar “informacions irrellevants i obsoletes”.

Concretament, el Tribunal estableix el “dret a l’oblit”, una expressió cada vegada més familiar entre els usuaris de la xarxa i els estudiosos de les noves tecnologies, i determina que Google, Yahoo i altres empreses dedicades a la cerca podrien ser obligades a esborrar o suprimir els enllaços fins i tot en el cas de que la informació motiu de la  reclamació fos acurada i veraç. Només cal demostrar que el contingut és “inadequat o irrellevant” en el temps present.

El problema d’aquesta sentència és que no facilita els criteris jurídics escaients als tribunals de justícia dels països membres sobre com i quan els enllaços s’han de remoure. El resultat podria ser l’apertura de les rescloses perquè els habitants dels 28 Estats de la UE demanin a Google i d’altres agregants que purguin milions de links, una acció que podria deixar als ciutadans europeus pitjor informats i dificultar la tasca dels periodistes.

El 1995, la UE adreçà una directiva als seus membres encaminada a protegir la privacitat dels individus, directiva que no consagrava de manera explícita el dret a l’oblit. Però el Tribunal de Justícia establí que, “desprès d’un cert temps” els ciutadans podien demanar ser “esborrats”, sense especificar quan de temps hauria de passar abans de considerar vàlid un requeriment en aquest sentit, de manera que es va passar la patata calenta a les empreses d’Internet, als ens privats i als tribunals de cada país europeu per respondre desprès d’haver estudiat cas per cas.

El desig manifestat per determinades persones de veure’s fora d’Internet és moltes vegades comprensible quan hi ha bones raons pel que fa a imatges comprometedores i posts penjats a les xarxes socials quan eren nens o adolescents. En el cas que en reclamin la desaparició, això planteja la necessitat de conciliar adequadament l’interès públic amb els drets individuals, però la invocació del dret a l’oblit no ha de ser motiu per a la destrucció immediata d’elements que en certa manera formen part de la “memòria viva”, que és patrimoni col·lectiu i que eventualment poden ser d’interès per a historiadors o investigadors socials. Els legisladors haurien d’anar amb més cura en prendre decisions poderoses que podrien limitar la llibertat de premsa o permetre ocultar informacions que són necessàries. I en el cas concret del senyor Costeja, és fàcil arribar a la conclusió de que la sentència és un bumerang, atès que el seu nom i la seva història apareixen més que mai a les xarxes, on figura com “l’heroi de Riazor” que va derrotar al gegant Google. La veritat, sona un xic presumptuós.

Roger Jiménez

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *